La novela policíaca a España:
La moda de la novela negra ha llegado tarde a España, ya que varias de las novelas que en España han tenido un gran éxito ya estaban descubiertas y se ha tardado en traducirlas al castellano.
En la época de postguerra son los autores españoles que lanzan este género para convertirse en un fenómeno nacional
La novela policiaca a partir de los sesenta, el mejor autor fue Manuel Vázquez Montalbán. un británico profesor de español en Oxford, que se oculta bajo el seudónimo de David Serafín, ha creado un género de novela policial, no exactamente negra, levemente costumbrista también se han traducido en español.
La novel•la detectivesca als Països Catalans
Una de les primeres col•leccions modernes de novel•la curta en català, La novel•la sensacional (Salvador Baixarias, 1908-1909),
Però l’autèntica arrencada de la novel•la detectivesca catalana es produeix en la negra postguerra franquista, en part com a tasca de servei, i es deu a Rafael Tasis (1906-1966) amb La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Despres pren el relleu Manuel de Pedrolo (1918-1990), impulsor de la primera col•lecció especialitzada, la mítica La Cua de Palla (1963-1970), que fa disponibles en català els clàssics de la novel•la negra, però la massa popular no estava culturitzada.
En el nou context sociocultural dels anys setanta, Jaume Fuster (1945-1998), que reprèn la novel•la detectivesca en la llengua del país, tant amb la seva obra (De mica en mica s’omple la pica, de 1972, Tarda, sessió contínua, 3,45, de 1976) com amb la tasca crítica. És als anys vuitanta, quan es produeix l’eclosió de la novel•la detectivesca en català, tant de producció pròpia com traduïda, es generalitza el terme novel•la negra com a designació global del gènere detectivesc. Les traduccions són massives; exemplifiquem-ho amb els clàssics emblemàtics del gènere. L’eufòria s’esllangueix als anys noranta, tal vegada per saturació del públic, i Seleccions de la Cua de Palla i La Negra acaben tancant. En resta, però, un bon gruix de traduccions i, sobretot, la definitiva normalització del gènere al si de la literatura catalana; de manera que, ja a un ritme més pausat, continuen tant la producció pròpia com la traducció.
Joana Coberó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada