4. Feu una anàlisi de temes i personatges.
Al començament, i al llarg de la obra, es nota que el protagonista és un nen, el Tommy. Deixant de banda quan ens diu la seva edat, sinó quan amb els seus amics es dedica a molestar a la Millie Adams,la noia desapareguda que no tornà mai més; pel simple fet de ser una noia.
En Tommy y la Millie estableixen una amistat gràcies als cars caramels que portà a l'escola u parell de dies, cosa que també, a més de la ingenuitat per part dels dos nens, el Tommy només estableix un objectiu: que li deixi menjar a ell també els seus caramels, aquella noia no significà res per a ell, per això mateix, en el moment que tindria que haver explicat tot el que sabia, ho hagués fet. No obstant, tampoc ho va fer, degut a la seva admiració profuda al seu pare, un inspector de tercera(al començament) martiritzat per la seva dona que no deixa de queixar-se en que arrisca la seva vida per un sou massa baix, es podria relacionar amb la supervivència humana; si es mor, el seu fill i ella mateixa estaran arruinats.
Quan li preguntà si una promesa devia complir-se fins al final.
Sorgeixen notícies de la desaparició de la nena amb portades i pàgines dedicades, cosa que els pares, com a protecció màxima cap al seu fill, se les amaguen.
Més tard, al cap dels anys, arriba una noia nova a l'institut, la Jeanie Myers, que segons el Tommy, era més simpàtica que les demés noies de la classe perquè li deixava copiar els deures. Són detalls que podem associar amb que el "llunàtic" observava i estudiava a les seves víctimes per assegurar-se de tot: escollia les nenes més inofensives.Es comportà molt violent i desagradable, amb forces signes d'haver-se embriagat i, això, freqüentment.
En Tommy, ho relaciona tot i encaixa els detalls a la perfecció, com seguir els rastres dels guixos de colors de la Jeanie, i acaba per arribar fins a ella quan ja està sagrestada.
Mònica Guillamón
dimarts, 25 de gener del 2011
dilluns, 24 de gener del 2011
si muriera antes de despertar
2. Redacteu un text on feu una anàlisi comparativa entre l’educació dels nens del relat, l’educació que heu rebut vosaltres i la que creieu que seria la correcta per evitar successos com els del conte.
En el relat podem observar que els nens no són una figura escoltada pels adults i els tracten apart, ho podem observar per exemple quan el nen vol avisar a la professora per dir que la noia estava en perill i que en comptes d’escoltar-lo el que fa es castigar-lo més, o també quan el protagonista intenta parlar amb el pare per explicar el que sap i pot ajudar per trobar a la noia desapareguda. Si ens posem en la seva pell no són escoltades, al contrari no se senten entesos i si discriminats.
En canvi, en la realitat no crec que passi, sino penso que els nens són escoltats i que els ares parlen amb ells per si algun dia els passa alguna cosa tindre la confiança per poder explicar-ho i que es puguin evitar aquestes situacions a la mínima.
Joana Coberó
En el relat podem observar que els nens no són una figura escoltada pels adults i els tracten apart, ho podem observar per exemple quan el nen vol avisar a la professora per dir que la noia estava en perill i que en comptes d’escoltar-lo el que fa es castigar-lo més, o també quan el protagonista intenta parlar amb el pare per explicar el que sap i pot ajudar per trobar a la noia desapareguda. Si ens posem en la seva pell no són escoltades, al contrari no se senten entesos i si discriminats.
En canvi, en la realitat no crec que passi, sino penso que els nens són escoltats i que els ares parlen amb ells per si algun dia els passa alguna cosa tindre la confiança per poder explicar-ho i que es puguin evitar aquestes situacions a la mínima.
Joana Coberó
LA NOVEL·LA POLICÍACA (II)
Quan parlem d’aquest gènere, el primer que pot passar-nos per la ment és la desconfiança generada per la diversitat de crims relatats i els prototips dels personatges com la de l’assassí.
Començà a dispersar-se cap a la dècada dels quaranta del s.XIX, quan Edgar Allan Poe, representat com el pare d’aquest gènere, inventant al primer detectiu de la història literària: Auguste Dupin, convertint-se en el prototip de detectiu occidental ideal.
La temàtica no transcurreix al marge d’un crim senzill, sinó dels més rebuscats on els seus protagonistes, els detectius, tinguin que buscar-se la vida per a esbrinar-los i saber el per què.
Hi ha gent, que tambè creu que es pot considerar com a narrativa policíaca, i així marcant un origen, el relat de Sòfocles; un home que matà al seu pare i es casà amb la seva pròpia mare sense saber-ne res al moment. Llavors, començant una investigació principal com la de saber qui era el seu pare?, el portà a la realitat que mai havia observat.
Per acabar d’encaixar i assolir un gran suport per part de la societat,
tingué que aparèixer Sherlock Holmes, inventat per Arthur Conan Doyle.
Aquest detectiu mostraba característiques i estratègies semblants a les de
Dupin (E.A.Poe). Popularment, es comentà com una imitació que supera a la
original. Així que s’incluïren al gènere varis escriptors seguint els passos de Doy-
le com Gilbert K.Chesterton, Agatha Christie o Simenon, inventor de l’inspector Maigre.
Durant la dècada dels 50 ja del segle XX, entre els joves acadèmics, durant
molts anys, consolidà mala fama i rebé el nom de “literatura barata” o
“subliteratura”, així que acaben l’espionatge, la ficció i, fins i tot,
l’erotisme. Perquè al cap i a la fi, al lector la part que més li interessa és la pràctica i el com.
També s’ imposen altres prototips de detectius com Dashie Hamimet, un escriptor que abans d’escriure fou detectiu, creà en Sam Spade, un investigador rude i violent en comptes de ser un detectiu cerebral que resol tots els casos molt fàcilment, pròpis de la sèrie negra. Aquest detectiu, va ser el protagonista que llançà a l’èxit a la sèrie negra.
"...La finalitat principal que espera el lector del’ obra, és descobrir l’assassí i es justifiqui lo succeït..."
CARACTERÍSTIQUES ESSECIALS DELS CRIMS D'AQUESTES NARRATIVES:
- Plantejament del crim o cas
- Protagonista: detectiu intel·ligent, culte i, en alguns casos, científic.
- Mètode científic: observació - anàlisi - deducció
- Preguntes com: qui ha sigut? o com ho ha fet?
- Escenes violentes no pronunciades, solien ser al final, quan es descobria l'assassí
- El detectiu resol el cas
DIFERENTS BRANQUES
Escola anglesa(també anomenada novel•la-problema): típic detectiu intel•lectual, misteriós i tradicional.
Edgar Allan Poe, Arthur Conan Doyle, Agatha Christie,…
Escola americana(popularment coneguda com sèrie negra) : originada a Estats Units en el 1930, durant la “llei seca” que s’establí. Amb un detectiu més violent i ambientat en les grans ciutats.
Dashiell Hammet, Raymon Chandler,…
Una mica més endavant, el delincuent conquista el paper protagonista i deixa al detectiu enrere, com si fos un Robbin Hood del s. XIX. Aquesta branca del gènere, fou desenvolupada pel francés Maurice Loblanc.
També, seguint l’exemple de Loblanc, està Ernest William, a la vegada cunyat de C.Doyle, que inventà a Raffles, un lladre de guant blanc amb el seu barret de copa, etc.
Finalment, es combinà el racionalisme de l’escola inglesa amb la ficció o l’erotisme de l’americana. Com per exemple, James Bond; creat per Ian Flemming.
Mònica Guillamón
Començà a dispersar-se cap a la dècada dels quaranta del s.XIX, quan Edgar Allan Poe, representat com el pare d’aquest gènere, inventant al primer detectiu de la història literària: Auguste Dupin, convertint-se en el prototip de detectiu occidental ideal.
La temàtica no transcurreix al marge d’un crim senzill, sinó dels més rebuscats on els seus protagonistes, els detectius, tinguin que buscar-se la vida per a esbrinar-los i saber el per què.
Hi ha gent, que tambè creu que es pot considerar com a narrativa policíaca, i així marcant un origen, el relat de Sòfocles; un home que matà al seu pare i es casà amb la seva pròpia mare sense saber-ne res al moment. Llavors, començant una investigació principal com la de saber qui era el seu pare?, el portà a la realitat que mai havia observat.
Per acabar d’encaixar i assolir un gran suport per part de la societat,
tingué que aparèixer Sherlock Holmes, inventat per Arthur Conan Doyle.
Aquest detectiu mostraba característiques i estratègies semblants a les de
Dupin (E.A.Poe). Popularment, es comentà com una imitació que supera a la
original. Així que s’incluïren al gènere varis escriptors seguint els passos de Doy-
le com Gilbert K.Chesterton, Agatha Christie o Simenon, inventor de l’inspector Maigre.
Durant la dècada dels 50 ja del segle XX, entre els joves acadèmics, durant
molts anys, consolidà mala fama i rebé el nom de “literatura barata” o
“subliteratura”, així que acaben l’espionatge, la ficció i, fins i tot,
l’erotisme. Perquè al cap i a la fi, al lector la part que més li interessa és la pràctica i el com.
També s’ imposen altres prototips de detectius com Dashie Hamimet, un escriptor que abans d’escriure fou detectiu, creà en Sam Spade, un investigador rude i violent en comptes de ser un detectiu cerebral que resol tots els casos molt fàcilment, pròpis de la sèrie negra. Aquest detectiu, va ser el protagonista que llançà a l’èxit a la sèrie negra.
"...La finalitat principal que espera el lector del’ obra, és descobrir l’assassí i es justifiqui lo succeït..."
CARACTERÍSTIQUES ESSECIALS DELS CRIMS D'AQUESTES NARRATIVES:
- Plantejament del crim o cas
- Protagonista: detectiu intel·ligent, culte i, en alguns casos, científic.
- Mètode científic: observació - anàlisi - deducció
- Preguntes com: qui ha sigut? o com ho ha fet?
- Escenes violentes no pronunciades, solien ser al final, quan es descobria l'assassí
- El detectiu resol el cas
DIFERENTS BRANQUES
Escola anglesa(també anomenada novel•la-problema): típic detectiu intel•lectual, misteriós i tradicional.
Edgar Allan Poe, Arthur Conan Doyle, Agatha Christie,…
Escola americana(popularment coneguda com sèrie negra) : originada a Estats Units en el 1930, durant la “llei seca” que s’establí. Amb un detectiu més violent i ambientat en les grans ciutats.
Dashiell Hammet, Raymon Chandler,…
Una mica més endavant, el delincuent conquista el paper protagonista i deixa al detectiu enrere, com si fos un Robbin Hood del s. XIX. Aquesta branca del gènere, fou desenvolupada pel francés Maurice Loblanc.
També, seguint l’exemple de Loblanc, està Ernest William, a la vegada cunyat de C.Doyle, que inventà a Raffles, un lladre de guant blanc amb el seu barret de copa, etc.
Finalment, es combinà el racionalisme de l’escola inglesa amb la ficció o l’erotisme de l’americana. Com per exemple, James Bond; creat per Ian Flemming.
Mònica Guillamón
LA NOVEL·LA POLICÍACA
La novela policíaca a España:
La moda de la novela negra ha llegado tarde a España, ya que varias de las novelas que en España han tenido un gran éxito ya estaban descubiertas y se ha tardado en traducirlas al castellano.
En la época de postguerra son los autores españoles que lanzan este género para convertirse en un fenómeno nacional
La novela policiaca a partir de los sesenta, el mejor autor fue Manuel Vázquez Montalbán. un británico profesor de español en Oxford, que se oculta bajo el seudónimo de David Serafín, ha creado un género de novela policial, no exactamente negra, levemente costumbrista también se han traducido en español.
La novel•la detectivesca als Països Catalans
Una de les primeres col•leccions modernes de novel•la curta en català, La novel•la sensacional (Salvador Baixarias, 1908-1909),
Però l’autèntica arrencada de la novel•la detectivesca catalana es produeix en la negra postguerra franquista, en part com a tasca de servei, i es deu a Rafael Tasis (1906-1966) amb La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Despres pren el relleu Manuel de Pedrolo (1918-1990), impulsor de la primera col•lecció especialitzada, la mítica La Cua de Palla (1963-1970), que fa disponibles en català els clàssics de la novel•la negra, però la massa popular no estava culturitzada.
En el nou context sociocultural dels anys setanta, Jaume Fuster (1945-1998), que reprèn la novel•la detectivesca en la llengua del país, tant amb la seva obra (De mica en mica s’omple la pica, de 1972, Tarda, sessió contínua, 3,45, de 1976) com amb la tasca crítica. És als anys vuitanta, quan es produeix l’eclosió de la novel•la detectivesca en català, tant de producció pròpia com traduïda, es generalitza el terme novel•la negra com a designació global del gènere detectivesc. Les traduccions són massives; exemplifiquem-ho amb els clàssics emblemàtics del gènere. L’eufòria s’esllangueix als anys noranta, tal vegada per saturació del públic, i Seleccions de la Cua de Palla i La Negra acaben tancant. En resta, però, un bon gruix de traduccions i, sobretot, la definitiva normalització del gènere al si de la literatura catalana; de manera que, ja a un ritme més pausat, continuen tant la producció pròpia com la traducció.
Joana Coberó
La moda de la novela negra ha llegado tarde a España, ya que varias de las novelas que en España han tenido un gran éxito ya estaban descubiertas y se ha tardado en traducirlas al castellano.
En la época de postguerra son los autores españoles que lanzan este género para convertirse en un fenómeno nacional
La novela policiaca a partir de los sesenta, el mejor autor fue Manuel Vázquez Montalbán. un británico profesor de español en Oxford, que se oculta bajo el seudónimo de David Serafín, ha creado un género de novela policial, no exactamente negra, levemente costumbrista también se han traducido en español.
La novel•la detectivesca als Països Catalans
Una de les primeres col•leccions modernes de novel•la curta en català, La novel•la sensacional (Salvador Baixarias, 1908-1909),
Però l’autèntica arrencada de la novel•la detectivesca catalana es produeix en la negra postguerra franquista, en part com a tasca de servei, i es deu a Rafael Tasis (1906-1966) amb La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Despres pren el relleu Manuel de Pedrolo (1918-1990), impulsor de la primera col•lecció especialitzada, la mítica La Cua de Palla (1963-1970), que fa disponibles en català els clàssics de la novel•la negra, però la massa popular no estava culturitzada.
En el nou context sociocultural dels anys setanta, Jaume Fuster (1945-1998), que reprèn la novel•la detectivesca en la llengua del país, tant amb la seva obra (De mica en mica s’omple la pica, de 1972, Tarda, sessió contínua, 3,45, de 1976) com amb la tasca crítica. És als anys vuitanta, quan es produeix l’eclosió de la novel•la detectivesca en català, tant de producció pròpia com traduïda, es generalitza el terme novel•la negra com a designació global del gènere detectivesc. Les traduccions són massives; exemplifiquem-ho amb els clàssics emblemàtics del gènere. L’eufòria s’esllangueix als anys noranta, tal vegada per saturació del públic, i Seleccions de la Cua de Palla i La Negra acaben tancant. En resta, però, un bon gruix de traduccions i, sobretot, la definitiva normalització del gènere al si de la literatura catalana; de manera que, ja a un ritme més pausat, continuen tant la producció pròpia com la traducció.
Joana Coberó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)