L’origen i el desenvolupament del relat fantàstic, és justament en un període racional; on la ciència comença a donar explicacions sobre certs interrogants de la humanitat i l’home comença a deixar de creure en mites i supersticions que sempre han aterrat a la població, com per exemple, el fantasma.
Aquest mateix personatge, tot i estar vigent al llarg de la història, mai despertà tant d’interès com en el segle XIX; constituint una literatura que poc a poc crearà les seves pròpies pautes fins a considerar-se un nou gènere, vinculat amb el conte de terror que apareix paral•lelament a aquest. On ambdós, no compartiran les mateixes característiques en les diferents regions del món.
Principalment, hi ha dos modalitats remarcades:
•Arrel Negra: forma part de la tradició anglosaxona. I Gran Bretanya, amb el sorgiment de la novel•la gòtica, es converteix en la pionera de la novel•la negra de terror. El nom d’aquesta novel•la, es deu a l’estructura dels castells medievals, degut a la complexa arquitectura plena de passadissos secrets, portes falses i un sense fi d’habitacions: formant un ambient inquietant d’ombres, sorolls estranys,...
Els personatges que solen aparèixer són tan sinistres com el propi edifici, tot i que mai ha de faltar la innocent donzella que amb la seva joventut i frescor contrasta amb l’estat decrepitant de l’entorn.
La primera novel•la d’aquest gènere, fou El castell d’Otranto, d’Horace Walpole, en el 1764.
Tot i les constants crítiques dels lectors més realistes i escèptics i gens propensos a l’exageració del romanticisme, a perdurat durant els anys, tot deixant marca, fins i tot, avui dia.
•Arrel Blanca: forma part de la tradició germànica, amb els contes poètics i llegendaris d’ambient bromós i melancòlic, basant-se en la seva cultura i exaltant allò meravellós i fantàstic.
Un tret característic és el plantejament d’un ambient en el relat, on es barregen factors fantàstics amb elements de la vida quotidiana. Considerada com la millor novel•la fantàstica i característica d’aquest apartat, està La meravellosa història de Peter Schlemihl, de Charmisso, en el 1814. Tot i que la figura més emblemàtica del conte fantàstic, fou E.T.A Hoffman(1776-1822), descrivint una forma peculiar de percebre la realitat . On Italo Calvino el denomina com fantàstic visionari, que presenta un element visual estrany, que és el motiu desencadenant del conflicte. Sigui el que sigui, aquest element,amagarà una força maligne que trastornarà al protagonista, fins i tot, en alguns casos, arribant-hi a la mort.
Deixant enrere aquests dos termes, es dóna a conèixer el mestre indiscutible del gènere de terror, és Edgar Allan Poe(1809-1849). Que aconseguirà sintetitzar l’arrel negra amb la blanca.
Els temes d’aquest autor, neixen en part del seu món interior, ja siguin obsessions, al•lucinacions o somnis. On el més freqüent, resulta la mort.Ho transmet tot en la narrativa amb tal habilitat per expressar-se, creant ambients densos i compactes on el lector, es submergeix en la història des d’un principi fins al final. Han acabat atorgant-li la fama de creador del relat breu modern.
Mònica Guillamón
